A principis dels anys 90 del s. XIX, Oscar Wilde es va dedicar a construir el seu pensament estètic en una sèrie de textos publicats en diverses revistes de l'època. D'entre aquests assaigs, destaca El crític com a artista (1891), escrit en forma de diàleg, que reuneix tant un innegable valor literari com rigor i profunditat filosòfics. Partint de la Poètica d'Aristòtil però alhora en consonància amb la intel·ligent ironia de les seves obres més conegudes, Wilde recrea una conversa extraordinària entre dos personatges, Gilbert i Ernest, que despleguen alguns dels temes centrals de l'ideari estètic de Wilde, com ara el debat sobre els límits entre l'art i la crítica o l'ociositat i la contemplació com a requisits previs al cultiu artístic.
Tal com faria en altres textos contemporanis, com ara La decadència de la mentida a l'hora de tractar la relació entre vida i art, a El crític com a artista Wilde inverteix l'enfocament tradicional sobre la relació entre art i crítica i defensa que la crítica és requisit previ (i no pas posterior) per desencadenar qualsevol procés artístic. Així, Wilde acaba establint una relació directa entre el progrés d'una societat i el grau de desenvolupament crític del seu art i erigeix en valor suprem l'ideal de l'esperit crític, com un factor indispensable per preservar la convivència entre les nacions d'Europa.