Ál Cel, llibre pòstum publicat un any després de la mort de Jacint Verdaguer, conté alguns dels poemes més celebrats del poeta nacional de Catalunya: « Caminant»,«Non plus ultra»,«Pols» o«Anem ». Verdaguer el va concebre com una segona part de Flors del Calvari, però es va acabar publicant de manera independent, encara que escrit amb el mateix desig: arribar al cel per aconseguir la contemplació de Déu i atènyer el llenguatge sagrat. Potser Verdaguer no pogué obtenir allò que buscava, però en la seva cerca ens va deixar alguns versos immortals plens de descripcions extaordinàries d'una geografia del firmament i dels cossos celestes que demostrà conèixer en profunditat. Pere Tió ens acosta aquests versos amb la solvència de qui fa anys que llegeix Verdaguer i ho fa a través d'un estudi i anàlisi aclaridors, a la vegada que ens fa arribar alguns poemes fins ara inèdits.
